Jo ( jo i el dret).

Hola em dic Anna i aviat Caterina. Hola, m’agraden les flors però detesto els rams de flors perquè són assassinats. Hola, eh! Sóc una caòtica i sempre que puc menjo macarrons gratinats perquè m’agrada escriure i volo perquè no sé què és fer submarinisme. Hola! Estudio dret, però ho faig del revés. Hola, no sé volar. Bah! La veritat és que no sé ben bé com fer-ho, això de presentar-me... que és molt més fàcil parlar de política o dels comportaments esquizofrènics dels indígenes de Lesotho,  o fins i tot de futbol, de debò! Quan es tracta de parlar d’un mateix la cosa es complica: respires profundament, intentes inspeccionar l’interior d’un cos buit, t’atabales, bufes, mires a tots els punts cardinals existents en un mapa del segle passat buscant alguna explicació amb sentit comú que et pugui definir amb certa coherència però... ni rastre. No hi ha tresor! I jo que m’ho miro tot del revés, o això intento (costa molt, eh, pensa que el motlle està del tot dret), dic que la puta coherència te la fotis on t’hi càpiga. Caminem, sí, no sabem on anem però caminem. I com que caminem, ens pensem ésser molt coherents. El món és una olla d’informació acumulada de milions d’anys d’història, infinitat d’opinions, potser de bojos convençuts, potser de set ciències afamats. I ho entenc, eh? el teu magnífic i esplendorós “jo” neix com a subjecte protagonista d’una peli brutal anomenada “vida”. Què esperes? Des del precís moment que el teu brillant caparró surt del ventre d’una dona que anomenaràs mare el botó de “reproduir” ja ha estat premut. De fet, ja feia mesos... Qui? Com? Per què? Això m’importa tres pitos, tu. Així que apareixes en una realitat molt qüestionable i ja no hi ha volta de full: a córrer. I, ei, si no ho fas, et trepitgen. Així que corre, fill, corre. I vigila no caure! El que passa, quan corres i no mires, és que no te n’adones que tan sols som formigues escarransides en un punt d’un univers gegantí d’un maleït any exacte que forma part d’un fris cronològic que no se’l mira ni Déu. Què, vols córrer? Doncs guanya tota aquesta puta merda, te la regalo. Així doncs, amb tot això impossible de reciclar, decideixes estudiar “dret”. No et pensis, eh, hagués sigut molt més fàcil i còmode fer magisteri que em molen un taco els nens. Doncs no, et llences. Estudies dret perquè creus que l’ésser humà quan viu en societat necessita unes premisses a seguir per combatre la llei del més fort, així com la venjança privada, perquè sinó, la comunitat en essència se n’aniria a pastar fang, i tampoc mola. Malauradament, eh, ja et dic, que tot això és un drama, home, no ho veus? Partint d’aquesta necessitat, doncs, els legisladors i el govern fan dret: lleis, reglaments, ordres, resolucions, constitucions, directives, tractats internacionals... i aquest dret ha de ser just. Ric? De riure, que no de diners, senyors de poltrona! Cal recordar que el positivisme de Kelsen, a part de dir-nos que el ciutadà ha d’obeir les lleis del territori el qual es troba, també ens explica que aquestes mateixes s’han de fonamentar sota la idea mare de justícia? Cal, sincerament? Ens en hem oblidat o és que em preferit tapar-nos els ulls? Perquè ja diràs, quin sentit té tot plegat si tu fas lleis perquè siguin obeïdes i aquestes són injustes. Que la justícia és la finalitat del dret! Tot el que es desvia, injustícia. I després de descobrir tota aquesta merda submergida on la justícia se la passen pel forro, o més que passar-se-la pel forro, se la fan a mida, tu, alumne de motlle, t’intentes protegir de tota aquesta contaminació i et gires, dones l’esquena. Et pares, t’asseus i et quedes immòbil, gairebé sense respirar. De cop, el professor s’alça, dret, i amb una pistola dispara al sostre. Tots els alumnes amb la cara desfigurada i les mans tacades de sang comencen a córrer. Tan sols obeeixen. Les seves idees voleien perdudes i només els hi queda un cervell rovellat que només sap córrer sense parar. Encara immòbil i més freda que mai, mires el terra i dius en veu baixa: No se n’adonen que mentre corren les flors es moren? L’assassinat més gran de la història...

Un cop la cursa ha acabat, m’aixeco i cullo els cadàvers. Em dirigeixo al professor i li regalo el ram. Li encanta.