Subjectes passius de merda

Des de que la vaig escoltar, no vaig tenir cap dubte que seria la cançó que dictaminaria l’adéu definitiu d’un planeta qualsevol, això sí, amb final amarg, molt amarg. La seva lletra penjaria de satèl·lits rovellats en forma de pancarta infinita fins desintegrar-se en la càmera magmàtica d’un volcà on la Terra en forma de planeta esfèric s’hauria dissolt per formar part d’una explosió tal com la del seu origen. El seu so, banda sonora de la vida, resonaria tan fort que la barreja de terra, mar i cel i la seva sortida pel cràter del destí faria un gris d'allò més trist.

Tot hauria acabat llevat el sentiment d’amor que a hores d’ara, en ple moment de desengany, explosió i desenllaç, es trobaria pul·lulant pels aires en forma de substància volàtil. I és que ens equivocàvem, cecs de dos ulls miràvem però no hi veiem; l’escorça tan sols és una màscara barata, l’essència rau en el magma desfet resguardat en l’interior d’un cor a vessar de foc vermell on l’espera, aquella eterna, és una pluja indestructible de vibracions.