L'AIGUA: EL NEGOCI DEL SEGLE

Jo sempre havia begut aigua de l’aixeta. Sí, de l’aixeta (...) Fa una bona estona que estic encallada aquí, només començar. Potser perquè fa massa temps que no escric, potser perquè la paraula “aixeta” se m’ha entravessat, perquè crec que la tenim, i llavors, tothom, i tots, i ja hi som.

Fins fa unes generacions enrere, res, tan sols un parell, que et sortís aigua de l’aixeta era ben bé un luxe. Un luxe que no estava a l’abast de tothom. Llavors, van aparèixer les aixetes i tothom va ésser molt feliç perquè es va poder gaudir de l’aigua, un bé necessari com l’aire per respirar, sense haver de fer cap esforç. Directament a casa, movies el dit i, quasi automàticament, t’apareixia davant dels morros. Ben bé, com el primer humà que va poder fer foc amb les seves pròpies mans. T’imagines la seva cara? Gairebé igual a la d’aquell que va veure sortir aigua de l’aixeta de casa. Fascinant! Tot un avenç, tot un somni,  l’aixeta.

Però continuo. No sé tu, però jo sempre havia begut aigua de l’aixeta. De fet, en bec, encara, però la conquesta de l’ampolla m’ha fet pujar la mosca al nas. Sempre volem més: Quan fem un descobriment, ens sembla espectacular, però passada la novetat, ja no ens en recordem, i busquem alguna cosa que pugui substituir l’anterior, egoistament, pensant en, ves a saber què, en una superació errònia de l’ésser humà. Tot ha estat com l’ampolla embotellada actual, un cercle tancat on l’origen lògic esdevé indesxifrable, on l’artificialitat venç, i la natura mor o, el que és el mateix, resideix fastiguejada dins d’una ampolla.

Llavors se’m passa pel cap Etiòpia, per exemple. Milers de nens, cada matí, fan quilòmetres descalços per dur a les seves famílies l’aigua imprescindible per sobreviure. Mentrestant, milers d’institucions amb noms bonics diuen que tenir aigua potable és un dret reconegut per a tothom, però ja dubto que ells puguin arribar a veure com funciona una aixeta. De cop, se’ls apareixerà una espantosa ampolla de plàstic en forma de mercaderia sota el nom d’una de les principals empreses multinacionals del món, i et diran que sí, que és aigua potable però que has de pagar-la. Si no pots, et moriràs de set, i no serà pas injust: tots hi hem participat i aquí tot té un preu. O no?

Ara, nosaltres, propietaris de les aixetes més fantàstiques del món, amos de la seguretat, de l’ordre i de la línia recta, decidim, inconscientment induïts per la publicitat de les grans marques, que l’aixeta passa a segon pla, i que l’aigua per beure ha de provenir d’alguna cosa superior a allò que ens havia costat tant d’obtenir, perquè sempre podem ser més: més moderns, més sans, més bonics. I sense cap mena de lògica, tan sols amb l’únic afany de fer content al nostre “jo” miserable, decidim que Font Vella (Danone) serà la nostra futura aposta per aconseguir la felicitat que tan desesperadament busquem. 

Perquè, lògicament pensem, enganyats en conceptes, en matèria i fonaments, que tenir salut és tenir felicitat, clar.

Riviera Maya i la felicitat mal entesa

D’aquí tres dies, el viatge final de carrera. Qui hagués dit, a primer, que tot això s’acabaria. Aquesta maleïda agonia, per fi; perquè els principis se’n van anar fa molt de temps, no del meu cap, sinó de la realitat. Van desaparèixer, vaja, i jo vaig despertar-me del somni.

Ells se’n van, jo no. Se’n van a Riviera Maya, una de les costes més turístiques d’Amèrica Central a passar una setmana ‘por todo lo alto’, tal i com diuen ells amb un somriure de dents perfectes. Queda clar que l’explotació de la població indígena està més viva que mai malgrat quedi dissimulat sota la disfressa del turisme. Una conformitat tan descarada que la fa classe explotadora en tota regla. Turistes de polsera, de càmeres gegantines. Arribaran, s’instal·laran en un gran hotel, d’aquells arran de platja, amb una piscina on serviran Daikiris mentre els dofins ballin. Aquest serà d’estrelles infinites i els seus totxos, blancs, brillaran des de la llunyania contrarestant amb la pell dels natius; tot serà un paradís, una bogeria irreal. Els cambrers els atendran tan educadament que farà fàstic, no hi haurà límits, aniran a rebentar-ho tot. Seran, per fi, éssers fastigosament lliures. La seva llibertat és aquesta, fora d’això, oficines i grans despatxos d’advocats corruptes.

Estudiants de dret? Tindran tot el dret del món a fer-ho, però la justícia, la pobre justícia, la deuen tenir amb la boca ben tapada, l’espassa a ran de coll i la balança podrida als seus peus, aquests lligats per tenir-la ben controlada. No és just, és indigne. No m’hi cap al cap com estudiants de dret, els quals han de tenir una certa consciència, ja no dic de justícia, que és molt dir, sinó d’algun rampell moral, encara que tan sols sigui per haver llegit els quatre resums de filosofia del dret, no ho sé, alguna mena de subconscient que els hi surti esporàdicament, no? Collons! Alguna cosa! Doncs no, suen. Decideixen celebrar que en acabat els estudis de dret (qui és qui estudia dret del revés?) amb una polsera que els hi marca explícitament la seva condició d’europeu i fardar, fardar d'allò que no tenen i volen ésser. Aquesta és la seva màxima aspiració. Doncs sabeu què us dic? Si voleu anar a un hotel de cinc estrelles, feu el favor d'anar a Salou, home, que fardar que podeu ser rics durant una setmana és més hipòcrita i penós que qui és ric de per vida -gairebé-.

Ells se’n van, jo em quedo aquí amb els principis, potser del revés, sí, però en un món també del revés.

Jo ( jo i el dret).

Hola em dic Anna i aviat Caterina. Hola, m’agraden les flors però detesto els rams de flors perquè són assassinats. Hola, eh! Sóc una caòtica i sempre que puc menjo macarrons gratinats perquè m’agrada escriure i volo perquè no sé què és fer submarinisme. Hola! Estudio dret, però ho faig del revés. Hola, no sé volar. Bah! La veritat és que no sé ben bé com fer-ho, això de presentar-me... que és molt més fàcil parlar de política o dels comportaments esquizofrènics dels indígenes de Lesotho,  o fins i tot de futbol, de debò! Quan es tracta de parlar d’un mateix la cosa es complica: respires profundament, intentes inspeccionar l’interior d’un cos buit, t’atabales, bufes, mires a tots els punts cardinals existents en un mapa del segle passat buscant alguna explicació amb sentit comú que et pugui definir amb certa coherència però... ni rastre. No hi ha tresor! I jo que m’ho miro tot del revés, o això intento (costa molt, eh, pensa que el motlle està del tot dret), dic que la puta coherència te la fotis on t’hi càpiga. Caminem, sí, no sabem on anem però caminem. I com que caminem, ens pensem ésser molt coherents. El món és una olla d’informació acumulada de milions d’anys d’història, infinitat d’opinions, potser de bojos convençuts, potser de set ciències afamats. I ho entenc, eh? el teu magnífic i esplendorós “jo” neix com a subjecte protagonista d’una peli brutal anomenada “vida”. Què esperes? Des del precís moment que el teu brillant caparró surt del ventre d’una dona que anomenaràs mare el botó de “reproduir” ja ha estat premut. De fet, ja feia mesos... Qui? Com? Per què? Això m’importa tres pitos, tu. Així que apareixes en una realitat molt qüestionable i ja no hi ha volta de full: a córrer. I, ei, si no ho fas, et trepitgen. Així que corre, fill, corre. I vigila no caure! El que passa, quan corres i no mires, és que no te n’adones que tan sols som formigues escarransides en un punt d’un univers gegantí d’un maleït any exacte que forma part d’un fris cronològic que no se’l mira ni Déu. Què, vols córrer? Doncs guanya tota aquesta puta merda, te la regalo. Així doncs, amb tot això impossible de reciclar, decideixes estudiar “dret”. No et pensis, eh, hagués sigut molt més fàcil i còmode fer magisteri que em molen un taco els nens. Doncs no, et llences. Estudies dret perquè creus que l’ésser humà quan viu en societat necessita unes premisses a seguir per combatre la llei del més fort, així com la venjança privada, perquè sinó, la comunitat en essència se n’aniria a pastar fang, i tampoc mola. Malauradament, eh, ja et dic, que tot això és un drama, home, no ho veus? Partint d’aquesta necessitat, doncs, els legisladors i el govern fan dret: lleis, reglaments, ordres, resolucions, constitucions, directives, tractats internacionals... i aquest dret ha de ser just. Ric? De riure, que no de diners, senyors de poltrona! Cal recordar que el positivisme de Kelsen, a part de dir-nos que el ciutadà ha d’obeir les lleis del territori el qual es troba, també ens explica que aquestes mateixes s’han de fonamentar sota la idea mare de justícia? Cal, sincerament? Ens en hem oblidat o és que em preferit tapar-nos els ulls? Perquè ja diràs, quin sentit té tot plegat si tu fas lleis perquè siguin obeïdes i aquestes són injustes. Que la justícia és la finalitat del dret! Tot el que es desvia, injustícia. I després de descobrir tota aquesta merda submergida on la justícia se la passen pel forro, o més que passar-se-la pel forro, se la fan a mida, tu, alumne de motlle, t’intentes protegir de tota aquesta contaminació i et gires, dones l’esquena. Et pares, t’asseus i et quedes immòbil, gairebé sense respirar. De cop, el professor s’alça, dret, i amb una pistola dispara al sostre. Tots els alumnes amb la cara desfigurada i les mans tacades de sang comencen a córrer. Tan sols obeeixen. Les seves idees voleien perdudes i només els hi queda un cervell rovellat que només sap córrer sense parar. Encara immòbil i més freda que mai, mires el terra i dius en veu baixa: No se n’adonen que mentre corren les flors es moren? L’assassinat més gran de la història...

Un cop la cursa ha acabat, m’aixeco i cullo els cadàvers. Em dirigeixo al professor i li regalo el ram. Li encanta.