I renuncio, i per molt que m’agradi el pis li dic que no, que no el vull, que què s’han pensat aquests. M’agrada, de fet, m’apassiona mirar pisos. M’ho passo bé veient la distribució de l’espai en relació amb els metres quadrats que té el pis, la llum i l’orientació, com és la cuina i el lavabo i si té terrassa o no, entre d’altres coses. I la màgia que té, per suposat. Aquell caliu que desprèn tan sols una sensació només a l’entrar-hi... estaria tota la vida xafardejant pisos. I llavors el teu cap vola... i s’imagina que ja hi vius, i que t’hi mous rutinàriament i que això i que allò i que ara hi poses una planta...
Això no vol dir, clar, que m’agradi tot aquest món. Ja m’enteneu, el món immobiliari en sí no em fot ni puta gràcia. Un exemple ràpid que se m’acaba de passar pel cap per descriure-ho: De petita em preguntava com podia ser que tothom es fes una casa nova, o es comprés un pis nou. Perquè gairebé tothom vivia en una casa nova llavors, se la comprava, amb els seus calerons o els del banc, i au, a viure que són dos dies. Veient això pensava que si totes les generacions es fessin cases noves les cases noves ens sobreeixirien per les orelles. També em qüestionava l’existència, llavors, de les cases velles, quan els pares de les cases noves morissin, que què se’n feia d’aquells antiquaris. Recordo que no m’hi cabia el cap aquesta mena d’evolució i, efectivament, pam, petada mundial del món del caler i aquí estem, pringant els de sempre.
Doncs bé, aquell era un piset atractiu, suposadament barat per ser Barcelona i a un barri prou interessant com per passar-hi una temporadeta. No obstant, la propietària del pis en qüestió tenia vint-i-nou pisos més que els destinava a lloguers. És a dir, a part d’aquells quatre totxos que formaven una llar, en tenia vint-i-nou més, i no de totxos, sinó de llars. Això m’ho va dir el de la immobiliària, quan li vaig fer un seguit de preguntes fruit de la meva excèntrica curiositat per saber qui tenia tanta sort de guanyar peles des del sofà. Doncs sí, efectivament, la propietària era una d’aquelles ricatxones que es quedaria una gran part del meu salari cada principi de mes, del meu i de les vint-i-nou famílies que vivien enganyades sota un sostre miserable. Imagineu-vos el seu sofàsalari, imagineu-vos-el. Jo, tota indignadament eufòrica, si existeix tal expressió, li he comunicat molt educadament al paio que m'ensenyava el món tal i com raja que hagués sigut millor que hagués tancat la boca, o que, jo què sé, que m’hagués fotut un moc dient-me que no era cosa meva, que la clàusula de confidencialitat número vint-i-nou, precisament, de l’estatut de l’escanyapobres deia que ulls que no veuen, cor que no sents i que quedava prohibit dir la veritat, prohibidíssim, així, i ja està, o que s’hagués fet el mut o el sord, a triar... però que no m’ho hagués dit, per favor, que ara m’era impossible quedar-me’l.
Els pisos posteriors que he anat a veure, no he preguntat res sobre el cor perquè prefereixo tenir una vena als ulls i pagar enganyada però feliç... si es pot ésser feliç enganyada, clar.
