dimecres, 28 de març de 2012

LA VAGA D'AQUEST DIJOUS 29 DE MARÇ EXPLICADA PER NENS DE 6, 7 I 8 ANYS!

Vista l'exaltació d'avui al menjador perquè "demà hi ha festa", he preguntat a un grapat de nens i nenes QUÈ PASSA DEMÀ. Us deixo uns quants exemples que defineixen quantes libèl·lules volen al caparró d’un nen, que visqui la innocència!!

Carolina (6 anys): Demà és festa. Comença Setmana Santa, no?

Gabriela (7 anys): Hi haurà “huelga”. Demà tancaran totes les botigues i la gent haurà de dir alguna cosa. Quina cosa? No sé, això ja no ho sé. 

Loren (8 anys): Vaga. No hi haurà cotxes ni autocars. I el metro només estarà obert fins les 9h. T’està bé? No està bé fer-ho perquè diu la Maria (profe) que no podrà venir.

Aitor (8 anys): Sí, sí que anem al cole!  És un dia normal.

Alexia (6 anys): Demà no vindrem al cole perquè hi ha gent que “rompe coches o tira botellas”. Per què ho fan? “No lo sé... a lo mejor porqué estan enfadados”.

Ynah (6 anys): No anem al cole perquè és festa. 

Lucía (6 anys): No venim al cole. Per què? “Porqué es la huelga”. Què és això? “Es una cosa que cuando unas personas van mal”, i és això, quan va malament el treball... Avui vaig a casa d’un senyor i demà em banyaré a la seva piscina si fa sol!

Alba (7 anys): Demà és festa. Aquí fan “huelga”. Què en saps d’això? Ho fan perquè comença Setmana Santa.

Kristy (7 anys): Demà no hi ha festa... A no, sí, sí! Perquè és el dia de Sant Jordi!

Biel (7 anys): Demà farem vaga. Per què? Perquè alguns professors no faran res i perquè demà és un dia de no fer res. Perquè hem treballat molt i demà t’ajuda a no fer res!

Paula (8 anys): És el Dia de la Vaga. És un dia que es fa festa!

Aina (6 anys): Demà ve el Govern. El Govern diu coses que a la gent no els agrada sentir i llavors no venen a veure'ls.

Aroa (6 anys): No anem al cole! Perquè es queixen del treball i del cole! Per què? Perquè no volen treballar!!! 

Paola (7 anys): Demà és la vaga. Persones que no tenen treball van al Govern i es queixen. Ningú va al cole perquè tenen por que els hi facin mal. Qui els hi ha de fer mal? Mmmm, no ho sé, el Govern?

Enormes! Després hem fet una rotllana i els hi he explicat una mica com anava la cosa. Ara les libèl·lules ja van més orientades... o això espero! :)

dimecres, 14 de març de 2012

(…) Este espectáculo me cautivó. Sentéme en un arado que había enfrente y dibujé con sumo deleite este episodio fraternal. Añadiendo los setos cercanos, la puerta de una cabaña y algunas ruedas de carretas, todo con el desorden en que estaba, vi, al cabo de una hora, que había hecho un dibujo bien compuesto y lleno de interés, sin haber añadido nada de mi propia invención. Esto me aferró a mi propósito de no atenerme en adelante más que a la naturaleza. Sólo ella posee una riqueza inagotable; sólo ella forma a los grandes artistas. Mucho puede decirse a favor de las reglas; casi lo mismo que en alabanza de la sociedad civil. Un hombre formado según las reglas, jamás producirá nada absurdo y absolutamente malo, así como el que obra con sujeción a las leyes y a la urbanidad nunca puede ser un vecino insoportable ni un gran malvado. Sin embargo, y dígase lo que se quiera, toda regla asfixia los verdaderos sentimientos y destruye la verdadera expresión de la naturaleza. “No tanto, dirás tú; la regla no hace más que encerrarnos en los justos límites; es una podadera que corta las ramas inútiles”. Amigo mío, permite que te haga una comparación. Sucede en esto lo que en el amor. Un joven se enamora de una muchacha, pasa todas las horas del día a su lado, prodiga sus facultades y sus bienes para probarle sin cesar que ella es para él todo en el mundo. Llega entonces un filisteo, un hombre que ocupa un cargo público, y le dice: “Caballero: amar es de hombres; pero es preciso amar a lo hombre; divide tu tiempo, dedica una parte de él al trabajo y no consagres a tu amada más que los ratos de ocio; piensa en ti, y cuando tengas asegurado lo que necesites, no seré yo quien te prohíba hacer, con lo que te sobre, algún regalo a tu amada; pero no con mucha frecuencia: el día de su santo, por ejemplo, o el aniversario de su nacimiento…” Si nuestro enamorado escucha, llegará a ser un hombre útil, y hasta yo aconsejaré al príncipe que le dé algún empleo; pero ¡adiós el amor!... ¡adiós el arte!, si es artista. ¡Oh, amigos míos! ¿Por qué el torrente del genio se desborda tan de tarde en tarde? ¿Por qué muy pocas veces hierven sus olas haciendo que vuestras almas se estremezcan de asombro? Queridos amigos; porque pueblan una y otra orilla algunos vecinos pacíficos, que tienen lindos pabelloncitos, cuadros de tulipanes y arriates de hierbajos, que serían destruidos, cosa que saben ellos muy bien, por lo cual, conjuran con diques y zanjas de desagüe el peligro que los amenaza. 
  
Werther, Goethe.

dimecres, 8 de febrer de 2012

Clar! Com no ho havia vist abans!

Doncs no. Quan algú busca... el que acostuma a passar és que els seus ulls només veuen allò que busca i ja no aconsegueix trobar res ni és receptiu a res perquè només pensa en allò determinat, perquè té un objectiu i es troba posseit per ell.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Pseudodemocràcia!

Fa uns dies vaig llegir al diari que Argentina torna a reclamar la sobirania sobre les illes Fakland (illes Malvines, pels argentins i espanyols). Us informo ràpidament: Les illes Fakland o Malvines són un arxipèlag situat al sud de l’Oceà Atlàntic, al costat d’Argentina. Aquest conjunt d’illes constitueixen un territori autònom d’ultramar del Regne Unit que l’Argentina ha vingut reclamant des de la reafirmació de la sobirania britànica l’any 1833. L’Argentina, doncs, no reconeix la sobirania britànica sobre les illes i les inclou dins els seus territoris. Per tal de fer efectiva la seva reclamació, l'abril de 1982 l'Argentina va ocupar les illes, la qual cosa va donar origen a la guerra de les Malvines, que, durant dos mesos, enfrontà l'Argentina i el Regne Unit fins que, finalment, els britànics aconseguiren alliberar l'arxipèlag de l'ocupació argentina.

El govern britànic respon que la sobirania d’aquestes illes només la poden decidir els seus habitants. Que volen ser argentins? Cap problema. Però aquest és un tema que han d’aprovar els ciutadans en referèndum. Argentina s’hi oposa. És exactament el mateix discurs que utilitza Gran Bretanya amb Gibraltar. La sobirania recau en els habitants del territori, més enllà dels avatars històrics. Què fa Espanya? El mateix que Argentina, s’hi oposa. Espanya es nega a plantejar cap mena de referèndum a Gibraltar, perquè té por de la veu del poble. Amb el País Basc i Catalunya passa el mateix. Tant és si una majoria de bascos o catalans opta per la independència de forma democràtica, cal que tots passem pel sedaç de la Constitució espanyola encara que per fer-ho s'hagi de retorçar el sentiment majoritari de la societat per adaptar-lo a la llei.

És per això que la pràctica totalitat dels partits polítics espanyols no s'oposen a una possible independència catalana o basca fent campanya activa pel "No" en un eventual referèndum d'autodeterminació, sinó que dediquen el 100% dels seus esforços a prohibir el plebiscit. També és força comú entre aquesta gent dir que tan sols una petita part de la societat catalana és independentista. Aleshores, jo em pregunto: Què millor que convocar un referèndum i demostrar que, en efecte, l'independentisme aglutina molt poc suport? Al Regne Unit, en canvi, els partidaris de la unió amb Escòcia aportaran una bateria d'arguments als escocesos per mirar de convence'ls que continuar sent part de la Gran Bretanya és bo per ells.

Espanya és així i mai canviarà. Espanya no vol que formem part d’ella perquè no ens escolta. Espanya ens trepitja, i ens imposa. Aquest és un país democràtic, de debò? De govern del poble aquí no hi ha res. Jo el que veig és encara una colonització, una colonització de paper, això sí. De bona cara per davant i d’una gran hòstia per darrere. Només veig corrupció per totes bandes i, en conseqüència, injustícia. Molta injustícia.

diumenge, 29 de gener de 2012

L'AIGUA: EL NEGOCI DEL SEGLE

Jo sempre havia begut aigua de l’aixeta. Sí, de l’aixeta (...) Fa una bona estona que estic encallada aquí, només començar. Potser perquè fa massa temps que no escric, potser perquè la paraula “aixeta” se m’ha entravessat, perquè crec que la tenim, i llavors, tothom, i tots, i ja hi som.

Fins fa unes generacions enrere, res, tan sols un parell, que et sortís aigua de l’aixeta era ben bé un luxe. Un luxe que no estava a l’abast de tothom. Llavors, van aparèixer les aixetes i tothom va ésser molt feliç perquè es va poder gaudir de l’aigua, un bé necessari com l’aire per respirar, sense haver de fer cap esforç. Directament a casa, movies el dit i, quasi automàticament, t’apareixia davant dels morros. Ben bé, com el primer humà que va poder fer foc amb les seves pròpies mans. T’imagines la seva cara? Gairebé igual a la d’aquell que va veure sortir aigua de l’aixeta de casa. Fascinant! Tot un avenç, tot un somni,  l’aixeta.

Però continuo. No sé tu, però jo sempre havia begut aigua de l’aixeta. De fet, en bec, encara, però la conquesta de l’ampolla m’ha fet pujar la mosca al nas. Sempre volem més: Quan fem un descobriment, ens sembla espectacular, però passada la novetat, ja no ens en recordem, i busquem alguna cosa que pugui substituir l’anterior, egoistament, pensant en, ves a saber què, en una superació errònia de l’ésser humà. Tot ha estat com l’ampolla embotellada actual, un cercle tancat on l’origen lògic esdevé indesxifrable, on l’artificialitat venç, i la natura mor o, el que és el mateix, resideix fastiguejada dins d’una ampolla.

Llavors se’m passa pel cap Etiòpia, per exemple. Milers de nens, cada matí, fan quilòmetres descalços per dur a les seves famílies l’aigua imprescindible per sobreviure. Mentrestant, milers d’institucions amb noms bonics diuen que tenir aigua potable és un dret reconegut per a tothom, però ja dubto que ells puguin arribar a veure com funciona una aixeta. De cop, se’ls apareixerà una espantosa ampolla de plàstic en forma de mercaderia sota el nom d’una de les principals empreses multinacionals del món, i et diran que sí, que és aigua potable però que has de pagar-la. Si no pots, et moriràs de set, i no serà pas injust: tots hi hem participat i aquí tot té un preu. O no?

Ara, nosaltres, propietaris de les aixetes més fantàstiques del món, amos de la seguretat, de l’ordre i de la línia recta, decidim, inconscientment induïts per la publicitat de les grans marques, que l’aixeta passa a segon pla, i que l’aigua per beure ha de provenir d’alguna cosa superior a allò que ens havia costat tant d’obtenir, perquè sempre podem ser més: més moderns, més sans, més bonics. I sense cap mena de lògica, tan sols amb l’únic afany de fer content al nostre “jo” miserable, decidim que Font Vella (Danone) serà la nostra futura aposta per aconseguir la felicitat que tan desesperadament busquem. 

Perquè, lògicament pensem, enganyats en conceptes, en matèria i fonaments, que tenir salut és tenir felicitat, clar.

dilluns, 28 de novembre de 2011

A mi me gustan las personas curvas

A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.
A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños, curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva;
el día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!
Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas
y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.
Y la paciencia es curva.
El pan es curvo
y la metralla recta.
No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!
El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas;
vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas. 

Las personas curvas, Jesús Lizano.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Xampany reivincidactiu!

Un bon dia prou llunyà, uns pagesos espavilats de la regió francesa de Champagne, van inventar un vi escumós que revifava els ensopits més recalcitrants. I la gent d'aquí, despreocupada i feliç, en va dir xampany, una paraula de les més perfectes del nostre diccionari, que té la mida exacta de dues síl·labes massisses i un so esponjós i espetegant que ni fet a mida per axampanyar les piules, la coca, els coets i les traques de la nit màgica i jove de Sant Joan. Un mot que ens permet de rebre amb una gatzarosa xampanyada les raquetes victorioses del Roland Garros, que ens convida a fer un xampanyet, havent sopat, a casa de l'amic que fa els anys, i ens obre, deferent, la xampanyeria on entrem de bracet amb l'estimada encabat del teatre.

I un mal dia vingué l'home de la por: que fèiem no sé quin europecat o ecusacrilegi i que, volant, ecs, escopíssim aquell nostre tan antic i entranyable nom. I ens ho vam creure, covards, en lloc de foragitar el bruixot amb els trabucs de darrere la porta. No vam saber defensar, endiumenjat amb les lletres catalanes i amb la cara ben alta, aquell nostre mot, inconfusible ni tan sols amb el que li havia donat origen. Pitjor encara: enginyosos com som, ja ho crec, vam anar a ensopagar el mot hispànic perfecte, ni carn ni peix, ni català ni castellà, i l'eixorc criat nouvingut va foragitar l'esponerós fill de casa. Tot el nostre noble i excel·lent xampany ha estat rebatejat amb paraula que no té ni suc ni bruc, però és innòcua: que no sigui dit, sobretot. Som molt catalans... de boca... i potser de cor. Però, sobretot, que no se'ns en vegi ni l'ombra. ¿Qui ens respectarà si no ens respectem nosaltres?

Per fortuna, ens queda la possibilitat, el dret, el deure, les ganes, la necessitat i l'estímul de reaccionar. A l'ampolla, pot haver-hi el nom que vulguin, el nom legal, inofensiu, eixorc, adust, comercial, vergonyós i covard. Però, a la nostra boca, no hauríem mai de deixar-l'hi fer niu.

Parlem-ne (converses lingüístiques), Joan Solà.

Sens dubte, per a tu, papa. Fidel defensor de la teoria del xampany! Tu ets qui m'has ensenyat a no seguir el riu. No hi haurà mai, prou gràcies per dir-te...