A mi me gustan las personas curvas

A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.
A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños, curvos;
los paraísos, curvos
(no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva;
el día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!
Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas
y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos, no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.
Y la paciencia es curva.
El pan es curvo
y la metralla recta.
No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden
todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta, lo escondido
detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!
El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas;
vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.
A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas. 

Las personas curvas, Jesús Lizano.

Bossa d'escombraries

Agafes les escombraries i surts de casa. El contenidor està una mica lluny, potser un parell de carrers amunt. Això t’empipa perquè recórrer tota la distància amb tant de pes fa que se’t marquin les tires de la bossa a la part de dins dels dits. Els últims segons són els pitjors, ja no aguantes més. Hi arribes, fas l’últim esforç d’enlairar-la i la deixes anar dins i... res, la perds per sempre més.

Quan te’n tornes cap a casa la trobes a faltar entre els teus dits. Trobes a faltar la costum, que no la merda. La merda mai es troba a faltar. Et mires els dits. Te'ls fregues. Encara hi tens la marca.

Seríem assassins de rellotges.

Sovint penso que el temps passa massa ràpid. Crec, definitivament, que l’ideal seria que un dia fossin dos dies. Que un és massa poc, i passa volant i dos seria l’encaix perfecte. Llavors un minut en serien dos, i un segon, dos segons. Llavors viuríem de mitjana cent setanta anys que crec que seria perfecte. El problema arriba, però, quan te n’adones que no és el temps el subjecte que ocasiona aquest malestar sinó les persones que hi ha darrere, els constructors de rellotges. Els inventors de l'agonia, de l'espera i de la pressa. Els experts en exactitud.

Instintivament i com has fet sempre, et mires el canell. Ja han passat cinc minuts des de que has decidit començar el text. Estripes el paper, i el rellotge! i decideixes tornar-ho a començar mentre alces les mans i les col·loques en forma de "T".

Si fos amb tu, cada dia en podrien ser dos, i fins i tot tres o quatre. Al matí obriríem els porticons de la nostra barraca –li diríem així- i miraríem el sol directament sense por. Sortiríem i passaríem el dit per sobre les fulles humides fruit de la nit i escoltaríem com els pardals més matiners es remullen a la font. Aniríem descalços i caminaríem sobre el fang, i lluitaríem i ens ompliríem de marró. Faríem vuit o nou àpats al dia i dormiríem migdiades de set hores mentre somniaríem que, per fi, volar no és impossible. Llavors a les nits no dormiríem sinó que faríem guerres de coixins de plomes d'`ànec lleig. Passaríem tardes de pluja fent pastissos de xocolata i taronja i ens els menjaríem abans que estiguessin cuits del tot. Tindríem un porxo enorme i faríem colònia de roses i penjaríem les flors al revés perquè s’assequessin i llavors les aixafaríem ben fort amb diccionaris de sinònims per fer-ne quadres. Ens faríem petons en mil·lèsimes de segon, tantes mil·lèsimes que passarien més de dues hores fugaces. Faríem l’amor, un amor carregat de cor i poca ment que regalimaria espurnes de plaer per tots els escalons fins arribar al celler. Allà, veuríem vi, i ens emborratxaríem i ens despertaríem, de nou, envoltats de pètals de flors de cirerer i menjaríem cireres fins a rebentar escopint els pinyols per la finestra. Tindríem tres o cinc fills, imparells, i tindríem molt temps per estimar-los. Creixeríem i amb quaranta tornaríem a començar, i tot i tenir arrugues en tornaríem a tenir deu, onze o dotze. Als vuitanta-tres, més o menys, ens asseuríem plegats i recordaríem tota la nostra felicitat incontrolada. La cara ens bulliria i el somriure ens delataria com a éssers que han ideat un assassinat atroç. 

Una vida sense rellotges, aquella hauria estat la nostra existència. Així doncs, tot i que el temps fos ineludible, els rellotges haurien estat destruïts per mera decisió pròpia. Amb els ulls tancats, ja, i amb les quatre mans entrellaçades, moriríem, ara sí, a la vora de la brasa d’un foc apagat. A fora, la neu encesa continuaria caient  sense parar tot remarcant que el temps no perdona i que el ritme tan sols és un invent com qualsevol altre. 

Sanjosex - Temps o rellotges.

Subjectes passius de merda

Des de que la vaig escoltar, no vaig tenir cap dubte que seria la cançó que dictaminaria l’adéu definitiu d’un planeta qualsevol, això sí, amb final amarg, molt amarg. La seva lletra penjaria de satèl·lits rovellats en forma de pancarta infinita fins desintegrar-se en la càmera magmàtica d’un volcà on la Terra en forma de planeta esfèric s’hauria dissolt per formar part d’una explosió tal com la del seu origen. El seu so, banda sonora de la vida, resonaria tan fort que la barreja de terra, mar i cel i la seva sortida pel cràter del destí faria un gris d'allò més trist.

Tot hauria acabat llevat el sentiment d’amor que a hores d’ara, en ple moment de desengany, explosió i desenllaç, es trobaria pul·lulant pels aires en forma de substància volàtil. I és que ens equivocàvem, cecs de dos ulls miràvem però no hi veiem; l’escorça tan sols és una màscara barata, l’essència rau en el magma desfet resguardat en l’interior d’un cor a vessar de foc vermell on l’espera, aquella eterna, és una pluja indestructible de vibracions.

Sentir-te de nou

Sentir el teu alè de nou, després de tants anys, és foc. Un foc d’aquells de camp, d’aquells de grans històries oblidades, d’aquells de flames enormes, immenses i altes, on s’hi cremen troncs d’escorça gruixuda, tant, que els seus espetecs són estrelles fugaces. Sentir-te de nou, tocant-me la pell de neu fa que el borrissol de tot el cos se m’aixequi atent a la teva pròxima passa; a una carícia suau, a un tacte de passió fins l’extrem d’esgarrapar la pell de l’esquena estivada, i la pell es desfà i tot és sang i tot és foc i tot crema. Sentir-te de nou traient-me la roba i notar que les teves cames tremolen sota un ritme descompassat em fa mossegar-te el coll, instintivament, i arrambar-me a la teva orella per xiuxiuejar-te secrets que només tu i jo sabem. Sentir de nou la teva veu, esbufegant, sobre meu, sobre teu, em perd; una teranyina gegant ens atrapa i ens fa rodolar per un horitzó de plaers, endollats a la corrent d’una bogeria real i immersos en un paisatge groc, taronja i vermell on la penetració, aquella florida, tan sols és un audiòfon per desxifrar el jeroglífic que dus engarjolat entre barrots de ferro dins el teu cervell arrissat. Sentir-te de nou el cor és reviure. Es tornar a néixer per tornar a morir i de nou poder resucitar,  és fer créixer les ales, trencar els barrots i poder volar per ser i mai deixar d'ésser. És encendre el foc en la brassa covarda, és violar aquell temps passat, és trencar-nos el cor a mil bocins fins que les runes de l'amor es desintegrin en l'oblit. Llavors, "res" serà la paraula i "amor" quatre lletres sense sentit.