Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de març del 2012

(…) Este espectáculo me cautivó. Sentéme en un arado que había enfrente y dibujé con sumo deleite este episodio fraternal. Añadiendo los setos cercanos, la puerta de una cabaña y algunas ruedas de carretas, todo con el desorden en que estaba, vi, al cabo de una hora, que había hecho un dibujo bien compuesto y lleno de interés, sin haber añadido nada de mi propia invención. Esto me aferró a mi propósito de no atenerme en adelante más que a la naturaleza. Sólo ella posee una riqueza inagotable; sólo ella forma a los grandes artistas. Mucho puede decirse a favor de las reglas; casi lo mismo que en alabanza de la sociedad civil. Un hombre formado según las reglas, jamás producirá nada absurdo y absolutamente malo, así como el que obra con sujeción a las leyes y a la urbanidad nunca puede ser un vecino insoportable ni un gran malvado. Sin embargo, y dígase lo que se quiera, toda regla asfixia los verdaderos sentimientos y destruye la verdadera expresión de la naturaleza. “No tanto, dirás tú; la regla no hace más que encerrarnos en los justos límites; es una podadera que corta las ramas inútiles”. Amigo mío, permite que te haga una comparación. Sucede en esto lo que en el amor. Un joven se enamora de una muchacha, pasa todas las horas del día a su lado, prodiga sus facultades y sus bienes para probarle sin cesar que ella es para él todo en el mundo. Llega entonces un filisteo, un hombre que ocupa un cargo público, y le dice: “Caballero: amar es de hombres; pero es preciso amar a lo hombre; divide tu tiempo, dedica una parte de él al trabajo y no consagres a tu amada más que los ratos de ocio; piensa en ti, y cuando tengas asegurado lo que necesites, no seré yo quien te prohíba hacer, con lo que te sobre, algún regalo a tu amada; pero no con mucha frecuencia: el día de su santo, por ejemplo, o el aniversario de su nacimiento…” Si nuestro enamorado escucha, llegará a ser un hombre útil, y hasta yo aconsejaré al príncipe que le dé algún empleo; pero ¡adiós el amor!... ¡adiós el arte!, si es artista. ¡Oh, amigos míos! ¿Por qué el torrente del genio se desborda tan de tarde en tarde? ¿Por qué muy pocas veces hierven sus olas haciendo que vuestras almas se estremezcan de asombro? Queridos amigos; porque pueblan una y otra orilla algunos vecinos pacíficos, que tienen lindos pabelloncitos, cuadros de tulipanes y arriates de hierbajos, que serían destruidos, cosa que saben ellos muy bien, por lo cual, conjuran con diques y zanjas de desagüe el peligro que los amenaza. 
  
Werther, Goethe.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Xampany reivincidactiu!

Un bon dia prou llunyà, uns pagesos espavilats de la regió francesa de Champagne, van inventar un vi escumós que revifava els ensopits més recalcitrants. I la gent d'aquí, despreocupada i feliç, en va dir xampany, una paraula de les més perfectes del nostre diccionari, que té la mida exacta de dues síl·labes massisses i un so esponjós i espetegant que ni fet a mida per axampanyar les piules, la coca, els coets i les traques de la nit màgica i jove de Sant Joan. Un mot que ens permet de rebre amb una gatzarosa xampanyada les raquetes victorioses del Roland Garros, que ens convida a fer un xampanyet, havent sopat, a casa de l'amic que fa els anys, i ens obre, deferent, la xampanyeria on entrem de bracet amb l'estimada encabat del teatre.

I un mal dia vingué l'home de la por: que fèiem no sé quin europecat o ecusacrilegi i que, volant, ecs, escopíssim aquell nostre tan antic i entranyable nom. I ens ho vam creure, covards, en lloc de foragitar el bruixot amb els trabucs de darrere la porta. No vam saber defensar, endiumenjat amb les lletres catalanes i amb la cara ben alta, aquell nostre mot, inconfusible ni tan sols amb el que li havia donat origen. Pitjor encara: enginyosos com som, ja ho crec, vam anar a ensopagar el mot hispànic perfecte, ni carn ni peix, ni català ni castellà, i l'eixorc criat nouvingut va foragitar l'esponerós fill de casa. Tot el nostre noble i excel·lent xampany ha estat rebatejat amb paraula que no té ni suc ni bruc, però és innòcua: que no sigui dit, sobretot. Som molt catalans... de boca... i potser de cor. Però, sobretot, que no se'ns en vegi ni l'ombra. ¿Qui ens respectarà si no ens respectem nosaltres?

Per fortuna, ens queda la possibilitat, el dret, el deure, les ganes, la necessitat i l'estímul de reaccionar. A l'ampolla, pot haver-hi el nom que vulguin, el nom legal, inofensiu, eixorc, adust, comercial, vergonyós i covard. Però, a la nostra boca, no hauríem mai de deixar-l'hi fer niu.

Parlem-ne (converses lingüístiques), Joan Solà.

Sens dubte, per a tu, papa. Fidel defensor de la teoria del xampany! Tu ets qui m'has ensenyat a no seguir el riu. No hi haurà mai, prou gràcies per dir-te...

dijous, 1 de setembre del 2011

La nena que portes dins


"Imagina la nena que portes dins (totes en portem una). Et pot ajudar una fotografia de quan eres petita. T'ho dic seriosament: tanca el llibre i busca-la. La teva nena ets tu, la teva vertadera tu, encara que t'amaguis sota la façana de dona. Ara mira-la als ulls i entén que et necessita molt: no trobes que es mereix que la cuidis?"

És encara més EL TEU SEXE, Sylvia de Béjar

dijous, 26 de maig del 2011

Índia I: "Fuego Sagrado"


Tot just ara he acabat el llibre “Fuego Sagrado” de la Mala Sen, escriptora d’origen indi. Va néixer a Mussoorie, a Uttar Pradesh, però des de molt jove es va traslladar a viure a Anglaterra, on resideix de forma habitual. El llibre, en definitiva, narra amb rigor i audàcia la trista realitat de la condició femenina a l’Índia, un país on néixer dona, sovint, és una desgràcia.

Ser dona a l’Índia és, encara avui dia, un pecat. Una nena, al néixer, tan sols és una càrrega pesada que la seva família haurà d’arrossegar fins el dia del seu matrimoni, quan per fi sigui la família del marit qui l’accepti com a part integrant de la seva família. Per tal d’agrair-ho, l’esposa haurà d’aportar un dot substanciós, sovint molt difícil d’aconseguir. D’aquesta manera, doncs, s’explica que moltes mares recorrin als serveis de la llevadora per tal d’enverinar a les seves filles acabades de néixer i que moltes parelles decideixin avortar quan se n’adonen que el seu pròxim fill serà una nena. D’aquesta manera, la mort es vesteix de respecte en algunes llars on els desitjos del mascle són ordres, i la desesperació pot dur a una jove de divuit anys a immolar-se a la pira on encara cremen leds cendres del seu difunt espòs. 

Mala Sen va voler saber què s’amagava darrere la mirada trista de les dones del seu país i va viatjar a diferents llocs de l’Índia en busca d’una resposta. “Fuego Sagrado” és el magnífic resultat d’aquest treball, on el patiment es converteix en denúncia per tal que ningú encara descansi en la ignorància.

(En alguns textos successius, explicaré els diferents punts (matrimoni, infantil dot, sati, immolició...) que considero importants per tal d’entendre la situació de la dona a l’Índia),

dimecres, 11 de maig del 2011

-

"Quan dic pensar em referesc a omplir el cervell d'altres objectes que els que ens proporcionen els sentits. L'home que fuma un cigarret davant del port de València i acaba de llançar-ne la punta a l'aigua, pot haver-hi llançat una cosa definitiva en el seu cervell, una decisió fulminant. Però no. La interpretació d'eixe gest la considerem construir una ficció. El costum ens fa si més no creure que pensar consisteix a fer-nos preguntes i tot seguit, afanyosament, solucionar-les, donar-ne una resposta ràpida".

Viure amb la senyora parkinson, Ignasi Mora.