Les 29 famílies i jo

I renuncio, i per molt que m’agradi el pis li dic que no, que no el vull, que què s’han pensat aquests. M’agrada, de fet, m’apassiona mirar pisos. M’ho passo bé veient la distribució de l’espai en relació amb els metres quadrats que té el pis, la llum i l’orientació, com és la cuina i el lavabo i si té terrassa o no, entre d’altres coses. I la màgia que té, per suposat. Aquell caliu que desprèn tan sols una sensació només a l’entrar-hi... estaria tota la vida xafardejant pisos. I llavors el teu cap vola... i s’imagina que ja hi vius, i que t’hi mous rutinàriament i que això i que allò i que ara hi poses una planta... 

Això no vol dir, clar, que m’agradi tot aquest món. Ja m’enteneu, el món immobiliari en sí no em fot ni puta gràcia. Un exemple ràpid que se m’acaba de passar pel cap per descriure-ho: De petita em preguntava com podia ser que tothom es fes una casa nova, o es comprés un pis nou. Perquè gairebé tothom vivia en una casa nova llavors, se la comprava, amb els seus calerons o els del banc, i au, a viure que són dos dies. Veient això pensava que si totes les generacions es fessin cases noves les cases noves ens sobreeixirien per les orelles. També em qüestionava l’existència, llavors, de les cases velles, quan els pares de les cases noves morissin, que què se’n feia d’aquells antiquaris. Recordo que no m’hi cabia el cap aquesta mena d’evolució i, efectivament, pam, petada mundial del món del caler i aquí estem, pringant els de sempre.

Doncs bé, aquell era un piset atractiu, suposadament barat per ser Barcelona i a un barri prou interessant com per passar-hi una temporadeta. No obstant, la propietària del pis en qüestió tenia vint-i-nou pisos més que els destinava a lloguers. És a dir, a part d’aquells quatre totxos que formaven una llar, en tenia vint-i-nou més, i no de totxos, sinó de llars. Això m’ho va dir el de la immobiliària, quan li vaig fer un seguit de preguntes fruit de la meva excèntrica curiositat per saber qui tenia tanta sort de guanyar peles des del sofà. Doncs sí, efectivament, la propietària era una d’aquelles ricatxones que es quedaria una gran part del meu salari cada principi de mes, del meu i de les vint-i-nou famílies que vivien enganyades sota un sostre miserable. Imagineu-vos el seu sofàsalari, imagineu-vos-el. Jo, tota indignadament eufòrica, si existeix tal expressió, li he comunicat molt educadament al paio que m'ensenyava el món tal i com raja que hagués sigut millor que hagués tancat la boca, o que, jo què sé, que m’hagués fotut un moc dient-me que no era cosa meva, que la clàusula de confidencialitat número vint-i-nou, precisament, de l’estatut de l’escanyapobres deia que ulls que no veuen, cor que no sents i que quedava prohibit dir la veritat, prohibidíssim, així, i ja està, o que s’hagués fet el mut o el sord, a triar... però que no m’ho hagués dit, per favor, que ara m’era impossible quedar-me’l. 

Els pisos posteriors que he anat a veure, no he preguntat res sobre el cor perquè prefereixo tenir una vena als ulls i pagar enganyada però feliç... si es pot ésser feliç enganyada, clar.

Carregats d'hòsties.

Dutxar-se cada dia és higiènic i no fer-ho no? D’acord que tenir aigua comporta, tan sols, un lleuger moviment del braç i acte seguit de la mà, per tal d’obrir l’aixeta, però això no vol dir que n’hagis d’abusar dutxant-te cada dia. Cal, sincerament, recordar que dues generacions enrere la gent es dutxava un cop per setmana perquè no tenia aigua corrent? Cal, sincerament? Cal recordar també que, en la majoria de països en vies de desenvolupament (reso a consciència perquè el seu “desenvolupament” no sigui com el nostre) encara carreguen l’aigua, després d’un llarg recorregut, per dur-la a la llar i poder-la utilitzar gairebé mesurant-ne cada gota? Amb això no pretenc, ni molt menys, menysprear tal avenç aconseguit; és obvi, doncs, que el fet de tenir aigua corrent ha estat una millora en tots els sentits. Aplaudeixo de valent, és brutal, mola que t’hi cagues, però no, veig que s'ha de recordar. Per aquí no podem anar bé. Això no és higiene, això és una mania.

Una dutxa cada dia! Perquè toca, eh! No és que tinguem calor, o estiguem suats i fem pudor, no. És una costum, ara ens ha agafat per aquí, doncs au, ramat, a passar pel tubo. Els éssers humans, éssers de baixa autoestima de neixement, han de dutxar-se cada dia per a ser feliços. Titular en majúscules. Però què ens hem pensat? Potser hauríem de fer més cas als nostres avis que, malgrat poder-ho fer, no ho fan diàriament. Potser ells, que van viure l’esforç d’aconseguir-la, la saben valorar, i no n’abusen. Però no, nosaltres sense miraments, ens dutxem cada dia, rutinàriament, perquè si sortim de casa sense dutxar-nos, jo no ens sentim desperts o ja no som persones, o no sé quines tantes tonteries a mode d’excusa es diuen per tal de donar resposta a un comportament totalment obsessiu. No estàs despert? Mare meva, això ja és malaltís. I potser la nit anterior van anar al gimnàs, i ja es van dutxar, però al matí necessiten una dutxa, perquè clar, no ésser persona és molt i molt greu. Au va! Això és higiene, senyors? N’esteu segurs? A sobre, intentant protegir tal comportament maniàtic, s'atreveixen a assenyalar a aquells qui no ho fan cada dia, que no tenen aquesta dèria odiosa i que tan sols es dutxen per no estar bruts, titllant-los de poc higiènics. Demagògia de mercadillo. Cada quant et dutxes? Cada dia, eh! Jo cada dia! Jo no sóc d’aquells bruts fastigosos, que ho fan de tant en tant, jo ho faig cada dia! Doncs tio, felicitats! Moles un munt! Brillaràs i tot! Jo de tu, ja que ja estàs emmerdat, em passaria tot el dia a la dutxa, fregant-te a consciència mentre penses en quin sabó genera més espuma. Saps que pots aconseguir una pell de dofí?

No penso deixar que aquest tema esdevingui tabú. Jo em dutxo cada dos dies encara que a l’estiu quasi cada dia hi passo, perquè se sua més i fa calor. Qüestió pràctica i lògica. Sapiguem diferenciar què és una mania i què és la higiene en sí i tinguem més en compte l’aigua com a bé escàs. Creieu que si tothom es dutxés cada dia hi hauria aigua per a tothom? Creieu que hi hauria aigua per als gairebé set mil milions d'habitants? No, òbviament que no n'hi hauria. El capitalisme i la societat de consum, de nou, tornen a treure el cap.  Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Petit Suisse negre.

L'home sud americà del costat feia olor a Petit Suisse. Perquè l'home heviata de davant, amb grenyes, ungles negres, cadenes, i amb una llibreta plena de calaveres no podia pas fer olor a Petit Suisse, oi?

Riviera Maya i la felicitat mal entesa

D’aquí tres dies, el viatge final de carrera. Qui hagués dit, a primer, que tot això s’acabaria. Aquesta maleïda agonia, per fi; perquè els principis se’n van anar fa molt de temps, no del meu cap, sinó de la realitat. Van desaparèixer, vaja, i jo vaig despertar-me del somni.

Ells se’n van, jo no. Se’n van a Riviera Maya, una de les costes més turístiques d’Amèrica Central a passar una setmana ‘por todo lo alto’, tal i com diuen ells amb un somriure de dents perfectes. Queda clar que l’explotació de la població indígena està més viva que mai malgrat quedi dissimulat sota la disfressa del turisme. Una conformitat tan descarada que la fa classe explotadora en tota regla. Turistes de polsera, de càmeres gegantines. Arribaran, s’instal·laran en un gran hotel, d’aquells arran de platja, amb una piscina on serviran Daikiris mentre els dofins ballin. Aquest serà d’estrelles infinites i els seus totxos, blancs, brillaran des de la llunyania contrarestant amb la pell dels natius; tot serà un paradís, una bogeria irreal. Els cambrers els atendran tan educadament que farà fàstic, no hi haurà límits, aniran a rebentar-ho tot. Seran, per fi, éssers fastigosament lliures. La seva llibertat és aquesta, fora d’això, oficines i grans despatxos d’advocats corruptes.

Estudiants de dret? Tindran tot el dret del món a fer-ho, però la justícia, la pobre justícia, la deuen tenir amb la boca ben tapada, l’espassa a ran de coll i la balança podrida als seus peus, aquests lligats per tenir-la ben controlada. No és just, és indigne. No m’hi cap al cap com estudiants de dret, els quals han de tenir una certa consciència, ja no dic de justícia, que és molt dir, sinó d’algun rampell moral, encara que tan sols sigui per haver llegit els quatre resums de filosofia del dret, no ho sé, alguna mena de subconscient que els hi surti esporàdicament, no? Collons! Alguna cosa! Doncs no, suen. Decideixen celebrar que en acabat els estudis de dret (qui és qui estudia dret del revés?) amb una polsera que els hi marca explícitament la seva condició d’europeu i fardar, fardar d'allò que no tenen i volen ésser. Aquesta és la seva màxima aspiració. Doncs sabeu què us dic? Si voleu anar a un hotel de cinc estrelles, feu el favor d'anar a Salou, home, que fardar que podeu ser rics durant una setmana és més hipòcrita i penós que qui és ric de per vida -gairebé-.

Ells se’n van, jo em quedo aquí amb els principis, potser del revés, sí, però en un món també del revés.

Subjectes passius de merda

Des de que la vaig escoltar, no vaig tenir cap dubte que seria la cançó que dictaminaria l’adéu definitiu d’un planeta qualsevol, això sí, amb final amarg, molt amarg. La seva lletra penjaria de satèl·lits rovellats en forma de pancarta infinita fins desintegrar-se en la càmera magmàtica d’un volcà on la Terra en forma de planeta esfèric s’hauria dissolt per formar part d’una explosió tal com la del seu origen. El seu so, banda sonora de la vida, resonaria tan fort que la barreja de terra, mar i cel i la seva sortida pel cràter del destí faria un gris d'allò més trist.

Tot hauria acabat llevat el sentiment d’amor que a hores d’ara, en ple moment de desengany, explosió i desenllaç, es trobaria pul·lulant pels aires en forma de substància volàtil. I és que ens equivocàvem, cecs de dos ulls miràvem però no hi veiem; l’escorça tan sols és una màscara barata, l’essència rau en el magma desfet resguardat en l’interior d’un cor a vessar de foc vermell on l’espera, aquella eterna, és una pluja indestructible de vibracions.