Riviera Maya i la felicitat mal entesa

D’aquí tres dies, el viatge final de carrera. Qui hagués dit, a primer, que tot això s’acabaria. Aquesta maleïda agonia, per fi; perquè els principis se’n van anar fa molt de temps, no del meu cap, sinó de la realitat. Van desaparèixer, vaja, i jo vaig despertar-me del somni.

Ells se’n van, jo no. Se’n van a Riviera Maya, una de les costes més turístiques d’Amèrica Central a passar una setmana ‘por todo lo alto’, tal i com diuen ells amb un somriure de dents perfectes. Queda clar que l’explotació de la població indígena està més viva que mai malgrat quedi dissimulat sota la disfressa del turisme. Una conformitat tan descarada que la fa classe explotadora en tota regla. Turistes de polsera, de càmeres gegantines. Arribaran, s’instal·laran en un gran hotel, d’aquells arran de platja, amb una piscina on serviran Daikiris mentre els dofins ballin. Aquest serà d’estrelles infinites i els seus totxos, blancs, brillaran des de la llunyania contrarestant amb la pell dels natius; tot serà un paradís, una bogeria irreal. Els cambrers els atendran tan educadament que farà fàstic, no hi haurà límits, aniran a rebentar-ho tot. Seran, per fi, éssers fastigosament lliures. La seva llibertat és aquesta, fora d’això, oficines i grans despatxos d’advocats corruptes.

Estudiants de dret? Tindran tot el dret del món a fer-ho, però la justícia, la pobre justícia, la deuen tenir amb la boca ben tapada, l’espassa a ran de coll i la balança podrida als seus peus, aquests lligats per tenir-la ben controlada. No és just, és indigne. No m’hi cap al cap com estudiants de dret, els quals han de tenir una certa consciència, ja no dic de justícia, que és molt dir, sinó d’algun rampell moral, encara que tan sols sigui per haver llegit els quatre resums de filosofia del dret, no ho sé, alguna mena de subconscient que els hi surti esporàdicament, no? Collons! Alguna cosa! Doncs no, suen. Decideixen celebrar que en acabat els estudis de dret (qui és qui estudia dret del revés?) amb una polsera que els hi marca explícitament la seva condició d’europeu i fardar, fardar d'allò que no tenen i volen ésser. Aquesta és la seva màxima aspiració. Doncs sabeu què us dic? Si voleu anar a un hotel de cinc estrelles, feu el favor d'anar a Salou, home, que fardar que podeu ser rics durant una setmana és més hipòcrita i penós que qui és ric de per vida -gairebé-.

Ells se’n van, jo em quedo aquí amb els principis, potser del revés, sí, però en un món també del revés.