Seríem assassins de rellotges.

Sovint penso que el temps passa massa ràpid. Crec, definitivament, que l’ideal seria que un dia fossin dos dies. Que un és massa poc, i passa volant i dos seria l’encaix perfecte. Llavors un minut en serien dos, i un segon, dos segons. Llavors viuríem de mitjana cent setanta anys que crec que seria perfecte. El problema arriba, però, quan te n’adones que no és el temps el subjecte que ocasiona aquest malestar sinó les persones que hi ha darrere, els constructors de rellotges. Els inventors de l'agonia, de l'espera i de la pressa. Els experts en exactitud.

Instintivament i com has fet sempre, et mires el canell. Ja han passat cinc minuts des de que has decidit començar el text. Estripes el paper, i el rellotge! i decideixes tornar-ho a començar mentre alces les mans i les col·loques en forma de "T".

Si fos amb tu, cada dia en podrien ser dos, i fins i tot tres o quatre. Al matí obriríem els porticons de la nostra barraca –li diríem així- i miraríem el sol directament sense por. Sortiríem i passaríem el dit per sobre les fulles humides fruit de la nit i escoltaríem com els pardals més matiners es remullen a la font. Aniríem descalços i caminaríem sobre el fang, i lluitaríem i ens ompliríem de marró. Faríem vuit o nou àpats al dia i dormiríem migdiades de set hores mentre somniaríem que, per fi, volar no és impossible. Llavors a les nits no dormiríem sinó que faríem guerres de coixins de plomes d'`ànec lleig. Passaríem tardes de pluja fent pastissos de xocolata i taronja i ens els menjaríem abans que estiguessin cuits del tot. Tindríem un porxo enorme i faríem colònia de roses i penjaríem les flors al revés perquè s’assequessin i llavors les aixafaríem ben fort amb diccionaris de sinònims per fer-ne quadres. Ens faríem petons en mil·lèsimes de segon, tantes mil·lèsimes que passarien més de dues hores fugaces. Faríem l’amor, un amor carregat de cor i poca ment que regalimaria espurnes de plaer per tots els escalons fins arribar al celler. Allà, veuríem vi, i ens emborratxaríem i ens despertaríem, de nou, envoltats de pètals de flors de cirerer i menjaríem cireres fins a rebentar escopint els pinyols per la finestra. Tindríem tres o cinc fills, imparells, i tindríem molt temps per estimar-los. Creixeríem i amb quaranta tornaríem a començar, i tot i tenir arrugues en tornaríem a tenir deu, onze o dotze. Als vuitanta-tres, més o menys, ens asseuríem plegats i recordaríem tota la nostra felicitat incontrolada. La cara ens bulliria i el somriure ens delataria com a éssers que han ideat un assassinat atroç. 

Una vida sense rellotges, aquella hauria estat la nostra existència. Així doncs, tot i que el temps fos ineludible, els rellotges haurien estat destruïts per mera decisió pròpia. Amb els ulls tancats, ja, i amb les quatre mans entrellaçades, moriríem, ara sí, a la vora de la brasa d’un foc apagat. A fora, la neu encesa continuaria caient  sense parar tot remarcant que el temps no perdona i que el ritme tan sols és un invent com qualsevol altre. 

Sanjosex - Temps o rellotges.