El carter es diu Gmail.

M'ha trucat l'editor avui i m'ha vençut, m'ha dit una frase que no he tingut resposta -jo que sempre tinc respostes!-. 

"Ningú es pot permetre el luxe de no tenir temps per escriure, Anna". Perquè abans, jo, m'he justificat, dient que, que això, que és estiu, que he estat un mes a l'Índia i...

Ben mirat, això del temps és ben estrany, oi?

Hola X :)

Hem estat un mes sense dir-nos res, però no pensis pas que m'he oblidat de tu; allà on anava, sempre m'era present el: ep, això li hauràs d'explicar al teu amic virtual, a X. Sí, i tant! I aquí m'endinso de cap, submergida, vull dir.

Primer de tot, però, deixa'm preguntar-te com t'ha anat l'estiu (o com t'està anant!) per terres mallorquines. Et pots creure que mai he trepitjat cap de les illes balears? De debò, mai. I me'n moro de ganes! Ho reservo per una gran ocasió... sí, sí, això! Com ha anat, doncs, la feina, l'estudi dels personatges del passat amb bigoti cargolat, corbatí i barret de feltre?

L'últim cop que et vaig enviar una carta (li direm carta, oi, Sr. Editor?) encara no havia trepitjat l'Índia. Ha estat un mes intens, pur i caòtic. Però no m'ha canviat pas. En faig esment, perquè ha estat la pregunta del milió: L'Índia t'ha canviat? Clar que no! Perquè m'ha hagut de canviar? Jo sóc la mateixa aquí que... clar que m'esperava el que he vist! O no? O potser una mica? Com va tot això? No sé per què em fot ràbia que em preguntin si m'ha canviat o no, crec que és una neura meva fruit de les successives preguntes amb els mateixos mots milimètricament ordenats de la mateixa manera en forma de pregunta però... no ho sé X, definitivament, crec que no m'ha canviat. M'ha aportat, he aprés, he conegut... sí. Però no he canviat.

Ha estat un mes intens: cada minut n'eren deu, cada vivència era una vida sencera, o potser més. Cada mirada... d'aquelles fosques i penetrants, dels nens, de les dones empolainades amb aquella cara de princeses del desert... te les imagines? et desfeien, et captivaven com si d'una hipnosi es tractés. L'atmosfera de l'Índia et tiba cap endins, cap a ella, ben fort. És un país tot ell molt obert, és molt fàcil sentir-t'hi còmode malgrat el contrast de cultures. La sensació de menjar-te un gelat molt molt fred que, fruit de la fredor, les dents t’espeteguen i el fred, dins, et dura una bona estona, absorbint-te, i tu intentant fer passar el mal però alhora tornant a llepar aquell gust dolç de neu? Doncs, més o menys.

Ha estat un mes pur. I tant si ho ha sigut, de pur! L'Índia és com diuen, un lloc que et convida a la reflexió. Cada detall, aquells detalls on la càmera fotogràfica és una inepte total, tu els sents, els experimentes. La fragància que té és infotografiable. Existeix, infotografiable? Perquè trobo que hauria d'existir, i molt! Els observes, et quedaries quaranta minuts tan sols mirant, o escrivint, o pensant, o analitzant o... però no pots. No pots parar-te a l'Índia, ella mateixa no et deixa, et fa espavilar, et va ser més humana fins que arriba el dia que destrueixes totes les càmeres de fotografia i les envies a pastar fang, que què s'han cregut, de paral·litzar moments quan tot és efímer, per sort o per desgràcia (per sort, oi?). I, en definitiva i després de tot, sents la pau... la pau barrejada amb el, sí exacte, amb el...

Ha estat un mes caòtic: No pots parar-te, no badis! No saps, X, com m'agrada badar, a mi! Doncs no, a l'Índia no pots badar perquè tot és una guerra constant de colors, olors, sentiments, plaers i desgràcies. Sí, els nens van descalços i demanen, brutícia a mansalva, pobresa i riquesa que fa plorar. Injustícies... però, d'injustícies n'estem més que farts, ja... oi? Ja em diràs tu, on, la justícia hi té cabuda, ja no a l'Índia, si no aquí, allà i a tot al món sencer. La senyora de la balança la tenen raptada i ben violada... joder!!! Però no em referia a aquesta espècie de caos, no. Ja saps, pel poc que hem parlat, crec, que tinc un bon concepte de caos, jo. A l'Índia no hi ha ordre de cap mena, però sembla que les coses funcionin. A tot arreu hi ha Internet malgrat al carrer vegis tots els cables d'electricitat barrejats formant una teranyina supersònica. I què, eh? Les coses funcionen! Els vehicles no tenen una direcció, si no que en tenen milions i han de compartir la bogeria amb vaques, gossos, micos, bicicletes de dos i tres rodes, motocicletes de totes les mides i menes... camions, autobusos atrotinats, furgonetes... tot és un món del revés. Del revés per nosaltres, clar. Te n'adones (una de les reflexions que fas mentre la càmera de fotografia no et molesta) que les lleis, d'aquí, ja s'apliquen per burocràcia, perquè és el que estem acostumats a?. Si ens preguntéssim a tot, per què ho fem, això, allò... ens sorprendríem de les respostes. La resposta és... la no resposta o senzillament hauríem de dir, perquè sí, perquè sí i callar.

Callar és el que he de fer ara mateix, jo, oi! Mare meva, quin rotllo que estic deixant anar. Deixar-se anar... això m'agrada, com un riu, like the flowing river!

Un petó, bonic. I una abraçada picant, com les de l'Índia!

A. C/K