EL REFLEX

Podria ser ben bé una de les meves fotografies preferides del viatge a l’Índia, aquesta. La imatge que s’hi veu no ensenya només el que els ulls humans són capaços de captar. El que es veu a simple vista, vull dir. Un munt de braços i cames formant cossos bellugadissos en l’aigua i l’objecte protagonista, una nena amb un somriure que fa tremolar, aixecant les mans plenes d’aigua, i repartint per tot l’horitzó totes aquelles gotetes que formaven, abans d’alçar-les, un petit llac en les seves mans... no, no, clar que no. Aquesta imatge és el reflex del que et commou, és a dir, del propi pensament que té cadascú que s’hi reflexa en ella mateixa, en la pròpia imatge, i surt. Perquè el reflex se sent, i se sent precisament si tanques els ulls, si te’n vas de la imatge, lluny. El reflex és diferent per cadascú i, per tant, pot comportar reflexos antagònics sense haver de ser, cap d’ells, fals o sense sentit. Són diiferents, perquè som diferents. Hi haurà sentit per tu, si te’l creus profundament, si hi penses, s’hi et diu alguna cosa. Si no te'l creus, és mort.

El reflex, doncs, tampoc es pot escriure. Bé, potser es pot intentar d'escriure però mai serà exactament el què és. Serà tan sols una aproximació, un intent condemnat al fracàs, un somni. El reflex s'ha de viure i es viu en la realitat d'aquell precís segon en aquelll remot indret "x", amb els peus al terra malgrat el cap voli. Es viu quan escoltes, quan observes, quan tastes i quan toques.

- Com ha anat l'Índia? 

És el reflex.