Un pla fallit et condueix a la millor alternativa: estirar-te al terrat a mirar Barcelona. Allà, des de que el vas descobrir, t’hi amagues quan vols fugir de la bullícia del Raval, quan alguna cosa et fa por, quan no pots més, quan no pots més amb ell, quan ets tu i quan no ho ets, quan el món se’t menja i els edificis et cauen a sobre destroçant-te per dins... llavors puges, puges corrents i et plantes allà, com un buit. Ningú et veu i tu ho veus tot massificat, extens, enorme, com un horitzó, un mar d’humanitat.
Deu ser la desconnexió necessària...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada