dimecres, 26 d’octubre del 2011

Xampany reivincidactiu!

Un bon dia prou llunyà, uns pagesos espavilats de la regió francesa de Champagne, van inventar un vi escumós que revifava els ensopits més recalcitrants. I la gent d'aquí, despreocupada i feliç, en va dir xampany, una paraula de les més perfectes del nostre diccionari, que té la mida exacta de dues síl·labes massisses i un so esponjós i espetegant que ni fet a mida per axampanyar les piules, la coca, els coets i les traques de la nit màgica i jove de Sant Joan. Un mot que ens permet de rebre amb una gatzarosa xampanyada les raquetes victorioses del Roland Garros, que ens convida a fer un xampanyet, havent sopat, a casa de l'amic que fa els anys, i ens obre, deferent, la xampanyeria on entrem de bracet amb l'estimada encabat del teatre.

I un mal dia vingué l'home de la por: que fèiem no sé quin europecat o ecusacrilegi i que, volant, ecs, escopíssim aquell nostre tan antic i entranyable nom. I ens ho vam creure, covards, en lloc de foragitar el bruixot amb els trabucs de darrere la porta. No vam saber defensar, endiumenjat amb les lletres catalanes i amb la cara ben alta, aquell nostre mot, inconfusible ni tan sols amb el que li havia donat origen. Pitjor encara: enginyosos com som, ja ho crec, vam anar a ensopagar el mot hispànic perfecte, ni carn ni peix, ni català ni castellà, i l'eixorc criat nouvingut va foragitar l'esponerós fill de casa. Tot el nostre noble i excel·lent xampany ha estat rebatejat amb paraula que no té ni suc ni bruc, però és innòcua: que no sigui dit, sobretot. Som molt catalans... de boca... i potser de cor. Però, sobretot, que no se'ns en vegi ni l'ombra. ¿Qui ens respectarà si no ens respectem nosaltres?

Per fortuna, ens queda la possibilitat, el dret, el deure, les ganes, la necessitat i l'estímul de reaccionar. A l'ampolla, pot haver-hi el nom que vulguin, el nom legal, inofensiu, eixorc, adust, comercial, vergonyós i covard. Però, a la nostra boca, no hauríem mai de deixar-l'hi fer niu.

Parlem-ne (converses lingüístiques), Joan Solà.

Sens dubte, per a tu, papa. Fidel defensor de la teoria del xampany! Tu ets qui m'has ensenyat a no seguir el riu. No hi haurà mai, prou gràcies per dir-te...

1 comentari:

  1. Sempre tan encertat el mestre Solà. Això és bàsic: si no ens respectem nosaltres primer i perdem la por, no ho farà mai ningú.
    M'agrada ca teua, seguiré passant-m'hi.
    Salut.

    ResponElimina