diumenge, 29 de gener del 2012

L'AIGUA: EL NEGOCI DEL SEGLE

Jo sempre havia begut aigua de l’aixeta. Sí, de l’aixeta (...) Fa una bona estona que estic encallada aquí, només començar. Potser perquè fa massa temps que no escric, potser perquè la paraula “aixeta” se m’ha entravessat, perquè crec que la tenim, i llavors, tothom, i tots, i ja hi som.

Fins fa unes generacions enrere, res, tan sols un parell, que et sortís aigua de l’aixeta era ben bé un luxe. Un luxe que no estava a l’abast de tothom. Llavors, van aparèixer les aixetes i tothom va ésser molt feliç perquè es va poder gaudir de l’aigua, un bé necessari com l’aire per respirar, sense haver de fer cap esforç. Directament a casa, movies el dit i, quasi automàticament, t’apareixia davant dels morros. Ben bé, com el primer humà que va poder fer foc amb les seves pròpies mans. T’imagines la seva cara? Gairebé igual a la d’aquell que va veure sortir aigua de l’aixeta de casa. Fascinant! Tot un avenç, tot un somni,  l’aixeta.

Però continuo. No sé tu, però jo sempre havia begut aigua de l’aixeta. De fet, en bec, encara, però la conquesta de l’ampolla m’ha fet pujar la mosca al nas. Sempre volem més: Quan fem un descobriment, ens sembla espectacular, però passada la novetat, ja no ens en recordem, i busquem alguna cosa que pugui substituir l’anterior, egoistament, pensant en, ves a saber què, en una superació errònia de l’ésser humà. Tot ha estat com l’ampolla embotellada actual, un cercle tancat on l’origen lògic esdevé indesxifrable, on l’artificialitat venç, i la natura mor o, el que és el mateix, resideix fastiguejada dins d’una ampolla.

Llavors se’m passa pel cap Etiòpia, per exemple. Milers de nens, cada matí, fan quilòmetres descalços per dur a les seves famílies l’aigua imprescindible per sobreviure. Mentrestant, milers d’institucions amb noms bonics diuen que tenir aigua potable és un dret reconegut per a tothom, però ja dubto que ells puguin arribar a veure com funciona una aixeta. De cop, se’ls apareixerà una espantosa ampolla de plàstic en forma de mercaderia sota el nom d’una de les principals empreses multinacionals del món, i et diran que sí, que és aigua potable però que has de pagar-la. Si no pots, et moriràs de set, i no serà pas injust: tots hi hem participat i aquí tot té un preu. O no?

Ara, nosaltres, propietaris de les aixetes més fantàstiques del món, amos de la seguretat, de l’ordre i de la línia recta, decidim, inconscientment induïts per la publicitat de les grans marques, que l’aixeta passa a segon pla, i que l’aigua per beure ha de provenir d’alguna cosa superior a allò que ens havia costat tant d’obtenir, perquè sempre podem ser més: més moderns, més sans, més bonics. I sense cap mena de lògica, tan sols amb l’únic afany de fer content al nostre “jo” miserable, decidim que Font Vella (Danone) serà la nostra futura aposta per aconseguir la felicitat que tan desesperadament busquem. 

Perquè, lògicament pensem, enganyats en conceptes, en matèria i fonaments, que tenir salut és tenir felicitat, clar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada