Un quadre surrealista

Em vaig desprendre de la roba que duia i em vaig asseure a la vora del mar. Encara que oficialment no fos estiu, aquells dies de principis de maig havien estat de sol intens i s'hi estava bé a la platja. Ja asseguda, la pell va entrar en contacte amb la sorra càlida del dia acabat mentre l'aigua del mar anava fregant els meus peus i, un cop ho feia, anava avançant, cobrint les cames. Remolins d’aigua i de sorra barrejada. Tot es feia de mica en mica, un moviment lent i calmat m’anava conquistant; semblava, ben bé, que les onades se’m volien dur endins. 

El fet de deixar el cos mort sota el ritme de la natura m’era tota una provocació, però vaig preferir mantenir-me fixa en aquell punt on el meu cos ja havia donat forma a la sorra. Les onades anaven i venien, l’escuma es creava quan fregava el terra de la platja i llavors tot es desfeia en mi, després reculava el pas i, de cop, una de nova, més gran, una de més forta que tornava, volent-me posseir i endur i jo ferma, estàtica, dura. La seducció més gran de la història, vaig pensar. Vaig tocar l’aigua, aquell fluid incompressible se m’escapava entre els dits. Vaig prémer la mà contra la sorra enfonsant-la en aquell compost format per hidrogen i oxigen. Els meus dits encara eren visibles, l’aigua era completament transparent.

En aquella cala estava gairebé sola; a la llunyania, a la punta de l’espigó, només un pescador d’aquells amb no gaire èxit amb els peixos. I jo, allà, clavada. Malgrat les onades, fixava la meva vista en el sol caigut ran l’horitzó, en aquell punt on el roig de l’esfera de foc es difumina amb el blau del cel formant els més variats taronges i liles. Un conjunt porpra que feia sentir-me incandescent. Vaig desviar la vista cap al mar. Aquest, en canvi, era fred. Era d’un blau fosc tan intens que semblava gelat. 

Tot aquell conjunt era un espectacle: el mar, efecte mirall del blau del cel i tot aquell reguitzell de vermells que es feien taronges i liles, creava tot un quadre de luxúria. Em vaig alçar i em vaig dirigir cap aquell llenç de sensacions. La natura m’havia empentat a tastar-ho. Pas a pas vaig anar entrant.

L’aigua ja s’havia aclaparat de mi, per fi ja era lliure. De cop, em vaig deixar anar, enfonsant-me en aquella innocència sobrevinguda. Vaig obrir els ulls; allà dins tot era transparent. Vaig tornar a treure el cap. L’aigua em regalimava per la cara i, els ulls, encesos, deixaven visible el foc que residia dins meu, fora i endins. Vaig mirar l’horitzó de nou: el mar, el cel. Des d’allà, tan a prop de l’esclat, l’aigua ja no era blava sinó verda. Un verd que m’abraçava, un blau del fons que m’acovardia i un roig del cel que m’avivava. 

La vida era això. Un quadre de plaers, de sentiments. Roig, lila, blau, verd, taronja... I la transparència, necessària com qualsevol altre color, com a punt de partida.