Odio la Via Laietana.

Odio la Via Laietana. La detesto. No hi ha cosa que odií més al món que haver de travessar-la. És ferotge. És pesada. És horrible! Mort a la Via Laietana! Només sentir aquest nom, només veure-la... al sortir del metro a Jaume I o quan pujo des del carrer Princesa, una angoixa em recorre el cos, des dels peus fins al punt més inhòspit d'un cervell arrugat, allà on hi resideix l'inconscient, doncs allà, allà s'hi queda tota la tremolor provinent de tu, odiosa, fastigosa, estúpida Via! Però tu, a veure, qui t'has pensat què ets? Quin problema tens amb el Gòtic i amb el Born, eh? Per què els has de separar d’aquesta manera, trencant amb l’essència de carrers estrets, plens de revolts i amb llum de candela adormida? Baixes des de plaça Urquinaona, rabiosa, furiosa... com una riera fangosa, fins al mar, allà et desfàs, per fi, adéu. Adéu per sempre. És que no hi tens cap dret! Ets una agosarada, ets... ets una fresca! Quan et penso la ment se m’omple d’un aire fred, d’aquell que fa girar paraigües les nits de tempesta i tot s’ho endu i penso, després de pensar-te, que tan de bo morissis aviat i d’aquest espai se’n fessin mil remolins de carrers arrapats uns als altres fins a esdevenir un Gòtic i un Born fusionat sense cap mur que trenqui, que destapi, que obri; que tot quedi tancat, calent, concentrat, profund, confús, caòtic.